Com ho podria dir perquè em fos senzill i també veritat?, que contagiara la tendresa, la senzillesa, la bondat, la generositat, la sobrietat, la humilitat, però també l’objectivitat del nostre pare Pep Linares?

Bertolt Brecht va escriure un poema emblemàtic:

“Hi ha homes que lluiten un any i són bons.
Hi ha altres que lluiten molts anys i són millors.
Però hi ha d’altres que lluiten sempre:
Eixos són els imprescindibles!”

Dels imprescindibles era el nostre pare.

Un pare meravellós, tendre, sense mal humor, malgrat fer 12 i 14 hores de jornada laboral. Fins i tot sovint, després de la qual, encara el venien a buscar perquè lligara panyos.

L’adoràvem… tenia eixa tendresa especial que feia que no li dolguera contar-nos un conte, encara que a la segona o tercera frase estiguera ja dormint. Nosaltres, sense cap mena de compassió el sacsejàvem per a despertar-lo i continués contant-nos-el.
Era una persona extraordinària, ple de bondat i honestedat, que es commovia amb el patiment dels altres, ja fóra físic, material o sentimental. Era molt després, no tenia cap cosa d’ell, cap rancúnia vers ningú. Mai l’escoltàrem doldre’s de cap cosa, ni de malalties, ni del sofriment que va acumular en tots els anys que visqué.

Mai parlava d’aquell profundíssim dolor que arrossegava des que el seu germà Paco, a qui adorava, desaparegué per sempre en la guerra “INCIVIL”, aquesta terrible guerra que tant de patiment va ocasionar al poble espanyol i que encara continua tenint conseqüències nefastes, sense reparació ni JUSTICIA.

Mai ens va dir als seus fills les tortures que va patir en les detencions arran de la seua lluita contra la dictadura feixista de Franco, ni les calamitats que va viure al camps de treball forçat després d’acabada la guerra, ni tampoc els horrors al front del combat. Tot ho hem descobert per altres companys d’ell. Tot i així, mai tampoc ens va inculcar l’odi contra ningú, ni ens parlava de religió ni d’anticlericalisme, les seues regles ètiques eren ben senzilles: “No faces a ningú el que no vulgues que et facen a tú”. Tenia un gran respecte cap a totes les persones, i fins i tot cap els animals. Malgrat haver sigut caçador en la seua joventut, com els seus germans, no per plaer de matar bestioles, sinó per aportar a la llar un ajut econòmic, detestava la crueltat i ben prompte ens va ensenyar a rebutjar-la.

Quan de xicotets maltractàvem algun animalet (cuquets, insectes…), ens reprenia i ens hi feia sentir compassió. Ens deia: “Ara a la seua mama quan veja que no torna plorarà molt”… Reflexions petites com nosaltres mateixos que n’eren suficients perquè comprenguérem que no es deu fer mal a ningú, ni tan sols als éssers inferiors.

Era un gran home, tenia la valentia d’afrontar la por calladament i resistentment. Orgullós de la seua família, muller, fills, néts, germans, cosins, nebots… Venia d’una família nombrosa de set germans i se sentia molt afortunat de poder gaudir d’ells, dels amics i de la vida mateix. Era una persona tremendament sociable i afectuosa, amic incondicional, al seu sí no tenia cabuda ni la traïció, ni l’enveja, ni la rancúnia, malgrat haver tingut una vida bastant dolenta.

Tenia un gran respecte i admiració cap a totes les dones en general, amb un sentit noble i feminista, valorava i donava suport a aquesta lluita, mai va fer que s’alçara ningú d’una cadira per a servir-li alguna cosa.

Volia amb bogeria els seus néts i va acomplir un gran somni que tenia. Així doncs amb l’ajut monetari del meu germà Pep, s’emportà tots els néts amb ell a Cuba, tot menys la més petita, perquè no se sentia amb suficient força per tal de bregar amb tots.

Malauradament, als tres mesos d’aquell viatge ens va deixar per sempre.

Si avui parle de Pep Linares és per dir-li potser sense força ni traça:

“que t’acompanyen els ocells!
Que t’acaronen els estels
I en un racó de les nostres veus mentre les puguem fer sentir, hi aura sempre un tendre record cap a tú Pep”

Secretaría de comunicación del PCPV.

Leave a Reply

Your email address will not be published.