DOCUMENT POLÍTIC APROVAT PEL XII CONGRÉS DEL PCPV

La crisi estructural que va des d’allò econòmic a allò institucional que recorre la Unió Europea i Espanya deixa en evidència el caràcter burgès de l’Estat i les institucions supranacionals europees, deixant clar que mai ha estat el seu interès el compromís social, sinó la protecció dels interessos de la classe propietària. Així mateix, exigeix ​​l’obertura de Processos Constituents democràtics, de baix a dalt, que porten a una Europa Social veritablement democràtica i participativa i a una República Federal d’orientació socialista a l’Estat Espanyol on el País Valencià puga participar des de la pròpia identitat com a poble federant-se lliurement amb els altres pobles amb els quals comparteix llaços culturals, econòmics i mediambientals.

Per situar el nostre partit davant d’aquests processos és important realitzar una anàlisi del capitalisme actual, definir la via socialista al comunisme que propugnem i apostar decididament per la construcció de l’alternativa socialista.

1. Anàlisi del capitalisme actual

El nostre objectiu és el socialisme, i una lluita constant per acabar amb el capitalisme en totes les seues vessants. Per això, és important entendre les característiques que adopta en l’actualitat, i en particular en la seua vessant neoliberal dominant en Europa.

El projecte neoliberal s’assenta en el fracàs del projecte socialdemòcrata keynesià arran de la crisi de la dècada de 1970. Aquest projecte requeria d’un creixement sostingut que pogués fer compatible una elevada taxa de ganància del capital amb l’elevació del nivell de vida de la classe treballadora, el que es va anomenar «Estat del Benestar». Quan la crisi del petroli dels 70 va fer palés els límits ecològics del creixement, es va obrir pas el projecte neoliberal, que suposa una transferència neta de renda de la classe treballadora a la capitalista, amb el desmuntatge de l’esmentat «Estat del Benestar». El projecte neoliberal va aconseguir l’adhesió d’amplis sectors d’orige socialdemòcrata enmmarcats en la 2a Internacional, que va assumir el que hem anomenat «pensament únic» que propugnava una globalització neoliberal en el marc del proclamat «Consens de Washington».

Així mateix, l’afebliment del moviment obrer internacional va permetre que, tot i que amb importants resistències, el projecte neoliberal pogués imposar-se. Si el modelkeynesià d’estat del benestar pretén concedir millores laborals i socials al proletariat davant el perill d’una revolució socialista, a finals del segle XX es produeixen diversosesdeveniments que mitiguen aquesta amenaça. Així, la ruptura entre l’URSS i la Xina provoca una primera fragmentació en el moviment comunista, que s’accentua amb la gradual pèrdua de prestigi del bloc socialista i el triomf de l’eurocomunisme en nombrosos partits europeus. La posterior desaparició de la Unió Soviètica, i l’impacte que va tenir aquest fet en el moviment obrer, no va fer sinó aplanar encara més el camí a la classe capitalista en la seua voluntat d’imposar el neoliberalisme.

Cal, en aquest context, reflexionar sobre la variació de la correlació de forces registrada en la Lluita de Classes a partir, sobretot, de la caiguda del Mur de Berlín el 1989. En addició a això, es va produir paral·lelament una posterior recuperació econòmica capitalista situada, però, dins de l’actual ona llarga descendent que inicialment va tenir com a efecte una major reducció de la consciència de classe per a si de les classes populars, agreujada per la doctrina del xoc reiteradament aplicada per les classes capitalistes i els seus servents, els partits polítics del sistema majoritaris, en el cas del País Valencià el PPCV i el PSPV.

Tanmateix, els efectes socialment lesius de les polítiques neoliberals van provocar, en els albors del segle XXI, el sorgiment d’un ampli moviment mundial contra aquestes polítiques, trencant el pensament únic en el marc del moviment anomenat antiglobalització o altermundialista. Aquest moviment va aglutinar amplis sectors socials que, qüestionant o no el sistema capitalista en si mateix, s’oposaven a la seua vessant neoliberal. Els comunistes hem participat en aquest moviment, impulsant aquesta àmplia confluència de forces contra el neoliberalisme, al temps que treballem per ampliar la consciència de la necessitat de superar el capitalisme en totes les seues vessants.

Per altra banda, en tant que el creixement és consubstancial al capitalisme, i davant les limitacions en el creixement del consum de matèria i energia, el capitalisme ha explorat diverses vies de desenvolupament: per una banda, l’anomenada Economia de la Informació; per altra banda, l’especulació financera;també ha experimentat un increment de la fase superior del capitalisme, l’imperialisme, que es visualitza en l’explotació intensiva de matèries primeres lligades a les novestecnologies com el coltan, el liti i altres minerals, i la recerca de nous mercats interns, que es materialitza en la privatització dels sectors públics, tot això relacionat ambl’objectiu dels marges de benefici. La primera va generar la bombolla de les punto.com que va esclatar en els anys 90; la segona va generar la bombolla financera que va esclatar el 2008. Aquestes vies estan vinculades a diferents fraccions de la classe capitalista, respectivament al capital tecnològic i al capital financer, que competeixen entre elles. Així, per exemple, en les recents eleccions nordamericanes el capital tecnològic va recolzar majoritàriament a Obama, en tant que el capital financer recolzava a Romney. En Europa, el capital tecnològic va impulsar l’anomenada Estratègia de Lisboa que pretenia convertir la economia de la Unió Europea en «la economia del coneixement més competitiva i dinàmica del món«, així com l’anomenat Procés de Bolonya per construir un Espai Europeu d’Ensenyament Superior, o el que en Espanya va ser la Llei d’Economia Sostenible, assentada en la defensa de l’anomenada «propietat intel·lectual». Tanmateix, l’estructura mateixa de la Unió Europea, assentada en una moneda única sense integració econòmica i política i sota el domini d’un Banc Central Europeu al servei de la Banca privada i no dels Estats, ha portat al complet predomini del capital financer, utilitzant el deute públic com instrument de control dels Estats anul·lant la sobirania democràtica al seu si, i forçant unes polítiques d’austeritat per a la classetreballadora i sectors populars amb efectes recessius que estan agreujant la crisi econòmica del capitalisme en Europa. Aquest predomini del capital financer s’ha expressat també en Espanya en les fortes retallades a la investigació. Però no només a la investigació, també a la Universitat Pública, que al País València estàtravessant i acumulant grans dèficits estructurals i de finançament en el marc de l’entrada dels nous graus del procés de Bolonya, augmentant el nombre de crèdits a impartirpel professorat i les Taxes Acadèmiques, retallant les Beques i fomentant i subvencionant Universitats Privades en detriment de les públiques, incloent les de l’EsglésiaCatòlica. Procés que va comportar l’encariment dels estudis superiors i l’expulsió d’alumnes en massa de les universitats.

Tot això posa en primer pla per a les forces anticapitalistes europees, així com per al conjunt de classe treballadora i altres sectors populars, la necessitat de lluitar contra la dictadura del capital financer, aglutinant al màxim possible de sectors socials en aquesta lluita. Però al mateix temps és necessari oposar-se a les embestides del capital vinculat a les indústries tecnològiques i de la comunicació, combatent tot intent de monopoli intel·lectual i de restringir la lliure circulació d’informació imposant la mercantilització de la cultura. En definitiva, es tracta de combatre totes les vessants del capitalisme realment existent en la perspectiva de la seua superació i de la construcció del socialisme.

La veritat és que el capitalisme, en l’actual crisi de sobreproducció, torna a mostrar els seus límits històrics d’una forma clara. Ens trobem davant d’una crisi estructural del sistema capitalista, eina del mateix per depurar-se, que obre la possibilitat de la – en termes leninistes – crisi revolucionària i la transformació radical del sistema.

L’actual crisi que estem vivint és una crisi de sobreproducció, en què la capacitat productiva excedeix les possibilitats de la societat a causa de la propietat privada dels mitjans de producció. Sota les coordenades capitalistes, aquesta crisi només pot superar-se destruint forces productives, ampliant mercats i sobreexplotant la classe treballadora. En qualsevol cas, és el propi sistema el que està en crisi, i per tant, és impossible una sortida aprofundint en el mateix sistema, el que situa la lluita de classes en termes similars als que es van donar en els anys trenta i quaranta del passat segle.

El fet que la crisi s’haja agreujat pel model productiu espanyol no ha de desviar l’atenció de la classe treballadora del problema del mode de producció capitalista.

Per tant, la lluita de classes avui requereix que situem clarament la disjuntiva capitalisme o socialisme, el que requereix la lluita de classes no és que reformem el sistema: avui, això només allarga l’agonia de la classe treballadora, el que cal és enderrocar el sistema, el que necessita urgentment la nostra classe és començar la construcció del socialisme. El caràcter sistèmic d’aquesta crisi té conseqüències en tots els àmbits que sustenten el capitalisme, per la qual cosa l’hegemonia de la burgesia com a classe social dominant pot ser qüestionada pel conjunt de la classe obrera i els sectors populars si Esquerra Unida és capaç de mostrar-se com l’organització que responga tant als seus interessos i necessitats immediates com que siga capaç de dissenyar una via al socialisme.

Des que va esclatar la crisi i va ser evident el seu caràcter estructural, les burgesies (locals, nacionals i internacionals) han aconseguit carregar sobre les esquenes de la classe obrera el pes de la mateixa. El capitalisme busca noves vies per mantenir la reproducció ampliada de la taxa de guany, pel que sotmetrà a la classe obrera, als sectors populars i a la petita burgesia – que està ja assistint al procés de proletarització de les seues capes inferiors – a condicions cada vegada pitjors fins a aconseguir una completa depuració del sistema capitalista per intentar que aquest funcioni com ho feia abans de la crisi.

El Partit Comunista del País Valencià (PCPV) es qüestiona tres vells dogmes que sostenen el sistema capitalista: el mercat, el PIB i la competitivitat. L’anomenat mercat lliure – controlat per grans oligopolis, transnacionals, multinacionals- estan generant profundes desigualtats socials i territorials i una concentració de la riquesa en poques mans com no s’ha conegut en la història de la humanitat. Polítics, periodistes, analistes instal·lats al pensament únic parlen dels mercats com si no tinguessen rostre, aplicant i defensant polítiques sota les directrius d’aquests mercats, la mà invisible que parlava Noam Chomsky darrere dels quals es troben els Emilio Botín, Francisco Gonzales Rodríguez... el mercat substitueix a l’estat gestionant la sanitat, l’educació, les pensions – fons privats -, l’energia, l’aigua, els mitjans de comunicació, el transport… sotmetent l’estat a un paper repressor i de gestió per a desregular, privatitzar i lliurar a aquests mercats les joies de la corona -el sector públic, les pensions… -. El PCPV es qüestiona el mercat capitalista i advoca per la Planificació Democràtica de l’Economia. És a dir posar l’economia al servei de l’ésser humà i de les seues necessitats, basada principalment en el compliment dels drets humans (sanitat, educació, habitatge, treball…).

El PCPV es qüestiona el PIB com a indicador de la riquesa d’un país. Permanentment es parla de creixement, de la riquesa i a partir d’aquí del repartiment del pastís i de la creació de llocs de treball. Aquest pensament a més d’obviar els components d’explotació i espoliació dels recursos, emmascara que el creixement econòmic – des de la caiguda de l’anomenat socialisme real – no ha comportat cap repartiment d’aquest pastís. Per contra, el creixement del PIB on cap tot, inclosa la indústria armamentística, ha concentrat la riquesa en poques mans. En molts casos el PIB ha crescut venent el sector públic estratègic. Davant d’això el PCPV advoca per utilitzar un altre indicador com és l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH). Els índexs entorn a l’educació pública i universal, a la sanitat pública universal, l’accés a l’habitatge, a la protecció de tota persona pel fet d’haver nascut, a la feina… són indicadors que permet als/les comunistes no només adequar el nostre discurs a la praxi, sinó interpretar la realitat social tenint en compte la centralitat humana enfront dels vaivens i injustícies de l’anomenada economia de mercat. Incloent el desenvolupament sostenible enfront del creixement econòmic.

Finalment, el PCPV es qüestiona el concepte de competitivitat. Tots els països capitalistes parlen de competitivitat, tots volen vendre – exportar allò produït, creant permanentment un enfrontament, una lluita de poder amb un component profundament darwinista. Sobreviu el més fort, pereix el més feble. Treballadors/es que competeixen entre si per conquerir els mercats i mantenir el seu lloc de treball; pressions i xantatges a la classe treballadora per baixar sous… Tot es posa al servei de la venda del producte, encara que aquest producte no siga un bé bàsic, encara que aquest producte es genere sota condicions d’explotació laboral inclòs el treball infantil, encara que aquest producte recòrrega a matèries primeres limitades i expolie els recursos naturals. El que importa és conquerir mercats a preus més barats amb un afany purament lucratiu. Tot al servei del mercat i de la seua conquesta obviant els drets humans bàsics i les limitacions del planeta Terra. I per dur a terme la competitivitat necessiten desregular els mercats laborals, necessiten que el treballador no tinga una feina fixa, que el contracte de treball siga efímer, que la mà d’obra siga barata, que es puga aplicar l’acomiadament lliure, és a dir treure major plusvàlua. Davant d’aquest concepte el PCPV defensem la solidaritat. Una solidaritat que partisca del dret a un lloc de treball digne, a un habitatge digne, a una educació i sanitat pública i universal, a una col·laboració respectuosa entre pobles on l’ésser humà estiga per damunt de la mercantilització permanent de la societat capitalista.
 

2 . La situació econòmica i política del País Valencià

El País Valencià ha seguit pel mateix camí polític i econòmic del Espanya. Si alguna ha estat la particularitat del País Valencià ha estat que aquí tant el model de creixement com la crisi posterior han estat més aguts. Des de la reconversió industrial iniciada els anys 80por el govern del PSOE i l’orientació cap al sector serveis i l’aposta per un model obsolet de turisme massificat que genera pocs ingressos com a motor de la nostra economia, el teixit productiu valencià no ha parat d’afeblir o desaparèixer, amb el desmantellament de l’economia productiva, industrial i agrícola. Això, al seu moment, unit a la reconversió agrària, va suposar una forta destrucció d’ocupació, rèmora de fa més de vint anys que en part va determinar el que ha passat en l’última dècada. Aquest model de creixement va continuar en els anys 90 i, a partir de l’aprovació de la Llei del Sòl de 1998, l’especulació immobiliària, afavorida per l’atracció del turisme, ha estat definitivament el motor de bona part de l’economia valenciana. Les conseqüències immediates del boom immobiliari es van fer visibles molt aviat. La dependència de molts sectors de l’economia, pimes, autònoms i assalariats de tota mena, i la destrucció mediambiental, han estat consubstancials a la bombolla immobiliària al País Valencià.

Quan diem que la corrupció ha constituït la corretja de transmissió del model de creixement de l’última dècada, el País Valencià podria ser posat com a paradigma d’això. Bona part del producte del creixement sustentat en la bombolla immobiliària a la nostra comunitat autònoma va ser invertit per la Generalitat i les diferents administracions públiques en la construcció d’obres faraòniques i grans esdeveniments que poc o res tenien a veure amb l’economia productiva. Això no només ha assentat les bases de l’actual situació catastròfica del teixit productiu de la nostra comunitat i ha suposat un malbaratament de riquesa enorme (l’aeroport de Castelló és també un cas paradigmàtic ), sinó que a més s’ha sostingut sobre una corrupció que ja és estructural en les institucions públiques valencianes. Casos com els de Terra Mítica, Fabra, Gürtel, Brugal, Ciutat de la Llum, Nóos, etc., Etc., I les imputacions d’alts càrrecs del PP ( gairebé el 20 % dels diputats del PP a les Corts estan imputats ), demostren que la corrupció és propiciada per la recerca capitalista del lucre, i que el model de creixement del País Valencià s’ha servit d’ella per prosperar.

Per això quan la bombolla ha esclatat seves conseqüències han estat, si cap, més dramàtiques al nostre territori que en altres d’Espanya. Tots els sectors econòmics de la comunitat la estan patint, especialment aquells més lligats amb la construcció, com per exemple l’àrea de Castelló- Onda. El resultat ha estat que al País Valencià les taxes d’atur estan per sobre de la mitjana de l’Estat. Actualment, a mitjan any 2013, la taxa d’atur a la comunitat ronda el 28% de la població activa. Les dones i els joves són els grups socials que més pateixen la desocupació, amb taxes del 30% i del 56% respectivament. A més, al País Valencano es troba al capdavant dels acomiadaments a través d’EROs en el conjunt de l’Estat. L’atur és massiu i l’empitjorament de les condicions laborals des de les últimes reformes laborals insuportable ( milers de treballadors s’han quedat sense conveni col · lectiu en la nostra comunitat ia la resta de l’Estat des de juliol de 2013 ).

La punxada de la bombolla immobiliària, amb totes les particularitats assenyalades, ha portat a la fallida a les institucions del País Valencià ( incloent a la banca valenciana, arrossegada per la nefasta política del PP que els va embarcar en projectes que van acabar amb la fallida i intervenció d’aquestes, el tancament d’oficines amb els consegüents acomiadaments i la supressió del crèdit a les famílies en favor de projectes fatus ), on les diferents administracions públiques estan responent seguint la mateixa dinàmica que la resta d’institucions de l’ Estat : amb fortes retallades en investigació i desenvolupament ( al País Valencià ha tingut uns efectes emblemàtics al Centre Príncep Felip ), educació, sanitat i atenció a la dependència, que juntament amb els impagaments a les residències de majors, centres ocupacionals, centres especials d’ocupació i menjadors escolars, arrosseguen a empreses i treballadors a un carreró sense sortida. En aquest context, l’alternativa és una necessitat per al poble valencià.

3. La via socialista al comunisme

L’XI Congrés del PCPV, en consonància amb el XVIII Congrés del PCE, va plantejar «la nostra concepció del socialisme com un procés democràtic de transició al comunisme, a una societat sense opressió ni explotació, sense dominació patriarcal, en una humanitat sense classes ni Estats en la qual les relacions de gènere siguen d’iguals i que supose la reconciliació plena de
l’humanitat amb el medi natural«.

Per impulsar aquesta via socialista al comunisme és important tant no perdre de vista l’objectiu final com posar en primer pla les tasques més urgents per anar a la superació del capitalisme. En aquest sentit, i enfront del domini del capital financer, té un caràcter central la construcció d’una Banca Pública, en el marc d’un procés de nacionalització del sector bancari com a sector estratègic en el funcionament de l’economia, posant-lo al servei i control dels òrgans de poder delstreballadors, començant amb tota la Banca que ha rebut diners públics, així com el pas al sector públic dels demés sectors estratègics, en bona mesura prèviament privatitzats, com són l’energia, l’aigua i les comunicacions i el control dels preus dels productes de primera necessitat. Això conduiria a una formació social de transició d’economia mixta, en la qual coexistirien formes de propietat pública, estatal, de comunitat o municipal, amb formes de propietat privada, autònoma, cooperativa o capitalista. De fet, el control públic dels sectors estratègics, posant fi al control monopolista de l’oligarquia financera sobre els mateixos, evitaria les distorsions que aquest control monopolista genera actualment en l’economia de mercat ofegant a empreses petites i mitjanes itreballadors autònoms.

Cal subrratllar que una economia mixta pot evolucionar tant en un sentit socialista com capitalista. Per determinar aquest sentit són essencials les relacions polítiques de poder. En particular, el predomini del sentit socialista de l’evolució depen del desenvolupament d’una democràcia participativa que possibilite que el poder siga exercit per la majoria social i no per una minoria privilegiada. Així com de l’existència d’un Partit Comunista organitzat que puga orientar, mobilitzar i dirigir eixa majoria social en el sentit socialista i també cal un sindicat fort i combatiu. Per altra banda, les ajudes públiques al sector privat de l’economia hauran d’orientar-se al desenvolupament de l’economia cooperativa, de treball social, basada en la lliure cooperació de treballadors i treballadores sense explotació laboral, primant el venefici social sobre el benefici empresarial de manera que la propietat privada vaja esdevenint propietat social, al temps que s’establisca una regulació estricta de les relacions laborals en les empreses capitalistes romanents, que a banda de garantir la negociació sindical de les condicions de treball establisca la obligatorietat de repartir els beneficis empresarials entre els treballadors així com la causalitat tant de la contractació com de l’acomiadament, impedint contractes temporals per a treballs permanents i la imposició d’acomiadaments improcedents i la desigualtat salarial entre sexes.

Per altra banda, caldrà també defensar amb caràcter immediat trets propis de l’objectiu comunista, com és l’aplicació del principi comunista de «a cadascú segons les seues necessitats» als serveis essencials, com són l’educació, la sanitat, la justícia i el transport col·lectiu, que han ser públics, universals i gratuïts. Tampoc hem d’oblidar la necessitat de garantir un salari social per a tot ciutadà del nostre país, sent aquesta una necessitat estructural per agilitzar el consum i evitar el drama social que estem vivint; el principi «de cadascú segons les seues capacitats» s’haurà d’aplicar també a les activitats comunitàries vinculades a aquest salari social.

Aiximateix, i en la perspectiva de l’abolició general comunista de la propietat privada, caldrà començar la immediata abolició de l’anomenada «propietat intel·lectual» per a possibilitar la lliure circulació d’informació: cal evitar la mercantilització de la producció intel · lectual i l’apropiació del treball intel·lectual i artísticper part de les classes capitalistes, protegint a les autores i autors d’aquesta perversió del seu treball.

4. Espanya, estat multinacional. Cap a una República Federal

Recuperar i reivindicar el concepte Espanya i normalitzar-ho sense complexos en el vocabulari de l’esquerra espanyola i del conjunt de la classe obrera, passa per entendre i fer entendre la realitat que històricament reflecteix aquest concepte, i que Dolores Ibárruri definís amb tanta lucidesa a «Espanya, Estat Multinacional».

Els comunistes espanyols defensem el dret d’autodeterminació dels pobles que componen Espanya, encara que políticament no apostem per la independència de cap d’ells respecte de la resta, sinó per la configuració d’Espanya com una República Federal, on es reconeguen la plurinacionalitat d’Espanya i els drets dels pobles que la componen. Defensar els drets dels pobles no significa la disgregació d’Espanya com asseguren les velles forces reaccionàries, sinó el seu enfortiment i desenvolupament.

Catalans, bascos, navarresos, aragonesos, gallecs, valencians, andalusos, castellans… resistiren durant segles contra la forçada integració en un Estat absolutista encapçalat per monarquies estrangeres, i les aportacions culturals, econòmiques i polítiques dels pobles a Espanya han estat les que han configurat a aquesta com identitat col·lectiva.

Al llarg de la història s’ha demostrat que tant els moviments dirigits a convertir Espanya en un estat absolutista que aixafi els drets dels pobles, com aquells dirigits a la independència d’aquestos respecte a la resta, són moviments que es retroalimenten, i que sempre han estat iniciats pels primers amb l’objectiu de posar en un segon o tercer pla les aspiracions i reivindicacions de la classe obrera espanyola, sent aquesta víctima del foc creuat entre banderes absolutistes i independentistes.

5. El nostre projecte federal

Per a nosaltres el federalisme suposa per una banda un projecte d’organització social de baix cap a dalt, assentat en la sobirania popular i la democràcia participativa; i per altra banda trencar amb la concepció d’un únic àmbit de decisió, corresponent a la concepció tradicional de l’Estat Nació.

Naturalmente, el nostre federalisme s’assenta en la lliure unió dels pobles, respectant el seu dret a l’autodeterminació, però no s’esgota en això, sinó que suposa una forma diferent d’organitzar-se per al País Valencià, Espanya, Europa o el conjunt de la Terra, de manera que per a cada problema l’àmbit de decisió ha de correspondre a l’àrea que afecta i en què es pot resoldre.

Per exemple, per tal com els incendis forestals no es detenen en fronteres artificials, l’àmbit de decisió per combatre-los  d’abastar tota la península ibèrica. De la mateixa manera, l’àmbit de decisió sobre una llengua hauria d’abastat tot el seu àmbit lingüístic, tant pel que fa a la llengua catalana com pel que fa a la llengua castellana. I en la mesura en que hi haja una moneda única europea, el sistema fiscal d’impostos hauria d’estar unificat en l’àmbit de la mateixa. I viceversa. I naturalment, les decisions que afecten al canvi climàtic o la conservació dels mars s’haurien de prendre en l’àmbit de tot el planeta. I haurien d’existir institucions democràtiques, sotmeses a l’elecció i al control popular, en tots els àmbits.

I el nostre federalisme és intrínsecament solidari, de manera que cadascú aporte segons la seua capacitat econòmica i reba segons les seues necessitats socials. Aquest principi s’hauria d’anar aplicant progressivament en tots els àmbits, de manera que el reclamem no solament quan supose solidaritat cap al nostre País, sino també quan supose solidaritzar-nos amb altres pobles, en el marc d’un internacionalisme solidari i de la garantia dels serveis públics essencials per a tothom emprant transversalment l’òptica feminista, per assolir la igualtat efectiva.

Aquest federalisme, en definitiva, és la forma d’organització política que correspon al procés de transició cap a una humanitat comunista, a través d’una socialització de l’Estat que torne a la ciutadania el poder de decisió.

Es necesario, en este contexto, reflexionar sobre la variación de la correlación de fuerzas registrada en la Lucha de Clases a partir, sobre todo, de la caída del Muro de Berlín en 1989. En adición a esto, se produjo paralelamente una posterior recuperación económica capitalista situada, sin embargo, dentro de la actual onda larga descendente que inicialmente tuvo como efecto una mayor reducción de la conciencia de clase para sí de las clases populares, agravada por la doctrina del shock reiteradamente aplicada por las clases capitalistas y sus siervos, los partidos políticos del sistema mayoritarios, en el caso del País Valencià el PPCV y el PSPV.

6. La construcció de l’alternativa

La transformació socialista de la societat requereix d’un suport majoritari de la ciutadania, expressat a través de la mobilització social i de la participació democràtica en les institucions de l’Estat, articulades per un moviment polític i social alternatiu d’esquerres. El PCPV participa en Esquerra Unida del País Valencià, federada en Izquierda Unida, com a projecte de tal moviment polític i social que aspira a aglutinar a totes les persones i col·lectius disposats a treballar per aquest objectiu, i que té com a senyes d’identitat el pluralisme i la democràcia participativa, que s’expressen en els seus procediments de presa de decisions i eleccions d’òrgans i candidatures.

El PCPV treballarà de forma cohesionada dins d’EUPV per promoure la seua orientació socialista, la qual cosa requereix impulsar la participació popular en l’elaboració programàtica i eventualment en l’acció de govern, en tant que la democràcia participativa és una eina essencial per a la transformació socialista de la societat en totes les seues vessants. Per això és essencial potenciar la realització d’assemblees obertes i el desenvolupament de les Àrees d’elaboració programàtica com àmbits on poden participar persones de diferents col·lectius i moviments socials, adscrites o no a EUPV.

La construcció de l’alternativa ha d’anar acompanyada de la resistència a les agressions del poder polític i econòmic contra la classe treballadora i altres sectors populars, mitjançant la lluita contra les retallades socials. laborals i democràtiques, confluint a tal efecte en plataformes àmplies amb organitzacions sindicals, socials o polítiques que s’oposen a aquestes retallades i que lluiten pels serveis públics i contra el marc legislatiu europeu que propicia la sevamercantilització com és el cas de la directiva Bolkenstein, en defensa dels drets socials i laborals i de les llibertats democràtiques, impulsant tot tipus de mobilitzacions democràtiques contra la dictadura del capital, mobilització popular que ha de ser la base per a l’avanç de l’Alternativa Social, Democràtica, Feminista i Anticapitalista que propugnem en la perspectiva del socialisme.

7. Per la Unitat i la Reconstrucció del PCPV-PCE

El passat 3 de desembre la Comissió Política del PCPV – PCE va aprovar, després de la dimissió del secretari general, la creació d’una Comissió politico- organitzativa que havia de convocar un Congrés amb la finalitat de dotar al Partit d’instruments organitzatius i polítics eficaços per emprendre les tasques aprovades pels òrgans de direcció i per la Conferència Política del 23 de juny de 2012; per trobar alternatives a una situació orgànica marcada per la debilitat i la manca de acció política col · lectiva del PCPV – PCE.

Ningú vol repetir ni com a militant ni com a dirigent al PCPV un període com el que hem viscut des de l’eleccion de la comissió política que provenia de dues llistes fins a l’actualitat, en això creiem que coincideix el conjunt del Partit. Un partit que ha fet desistiment de funcions i que no ha estat a l’altura de les circumstàncies històriques i excepcionals que hem viscut. Un Partit al qual podriem definir en aquest període com invisible, interioritzat i inmovil, i que com a » corpus col · lectiu» no ha portat la iniciativa en cap lluita concreta més enllà del paper molt positiu que han jugat molts camarades del Partit i la Joventut Comunista a els Moviments Socials i demas fronts de lluita.

Ha estat també un període en què la democràcia interna no ha funcionat, i en el qual en algun procés d’elecció de càrrecs públics i orgànics la voluntat de les bases ha estat vulnerada o no s’ha vist ben reflectida, i on la critica i l’autocrítica no ha estat assumida per part de la direcció.

A més, en aquest període el Partit ha perdut – per no haver tingut unes orientacions clares i pel seu fractura interna – l’hegemonia en tots els seus vessants, entre elles la seva capacitat d’influència en EUPV, en el que a discurs polític ia model organitzatiu es refereix. Cal assenyalar la contradicció que suposa el fet que el nostre Partit aportació a EUPV la base programàtica, el referent ideològic i les principals idees polítiques, i no siguem capaços de ser avantguarda política, el que va fer que malgrat l’eleccion de Marga Sanz com a coordinadora, sortíssim amb un sabor agredolç del procés de la XI Assemblea d’EUPV.

L’experiència d’aquest procés ha de proporcionar 2 ensenanzas. La primera és la necessitat d’impedir dinàmiques internes que aïllin al Partit dins d’EUPV amb la connivència de membres del mateix Partit. La segona, que no es poden tolerar els discursos anti -Partit ni atacs a camarades dins d’Esquerra Unida.

En aquest sentit, i després de l’actitud d’un grup de camarades – alguns membres de la Comision Política i el Comite Nacional – hem de recordar que, segons recullen els estatuts, la disciplina és obligatòria i igual per a tots els membres del Partit, independentment de les funcions o responsabilitats que desenvolupin. Els membres del Partit amb responsabilitats de direcció, tant en el propi partit com en els projectes plurals en què participem, i / o que ocupen un càrrec institucional, estan especialment obligats a conduir les seves actuacions en favor de la cohesió interna, comprometent amb la aplicació de la política aprovada en els organos.

Per tot això, l’actual procés congressual – retardat lamentable i deliberadament i que hauria d’haver-se celebrat fa un any -, ha de servir per solucionar bona part dels problemes de la nostra organització, i per emprendre la tasca de la reconstrucció del Partit en tots els seus aspectes ia tots els nivells, cosa que no podrà dur-se a terme sense direcció política – una mica del que hem patit durant l’últim període -, i amb la independència organitzativa necessària perquè el Partit Comunista marqui l’agenda i influeixi en els processos, per exemple celebrant els seus Congressos de manera prèvia als processos assemblearis en EUPV – IU.

La realitat social, econòmica i política reclama un Partit Comunista fort, amb capacitat de proposta política i d’actuacion en la societat. L’actual crisi del capitalisme està suposant un retrocés de dècades en els drets dels treballadors i les treballadores, condemnant a l’exclusió social a amplis sectors de la classe obrera. Les polítiques neoliberals impulsades per la troica i els governs del PP i del PSOE fan evident la forta contradicció existent entre les necessitats de la majoria social i els interessos de l’oligarquia, i les contínues retallades estan generant nivells de conflictivitat social sense precedents en les últimes dècades.

El Comité Federal del Partit i la Conferència Política definir les prioritats politiques del treball del Partit, això és: mobilitzar al PCE al voltant d’una política d’unitat de l’esquerra per una alternativa social, democràtica i anticapitalista a la crisi.

L’acció del Partit es concreta tàcticament en l’aprofundiment del conflicte social impulsant la mobilització unitària avançant en la superació del sistema emanat de la Transició. Es tracta de construir una alternativa, fruit de l’aliança de les forces del treball, la cultura i dels moviments socials, basada en la societat del treball i la democràcia participativa.

Els i les comunistes estem, per tant, cridats a participar activament en el moviment obrer i al sindicalisme de classe a través de la militància activa en CC.OO i en altres sindicats de classe, així com en la Coordinadora d’ Organitzacions d’Agricultors i Ramaders ( COAG ). A més, tenim l’obligació política d’impulsar un sindicalisme democràtic, plural, soci – polític, de lluita i de classe, alhora que contribuïm al desenvolupament dels moviments anti – neoliberals i al desenvolupament de la unitat d’ acció entre aquests i el moviment sindical.

Com enfortir el Partit Comunista interna i externament ? Com construir una alternativa unitària amb qui confronten amb el capitalisme ? La resposta a aquesta qüestió pot ser elaborada en el marc que el mateix secretari general del PCE, José Luis Centella, ha plantejat a través d’una sèrie de qüestions per al debat col·lectiu entre la militància.

En primer lloc hem d’assenyalar que la unitat d’ acció és un concepte inherent a la tàctica ia la raó de ser dels Partits Comunistes. Per tant, la màxima unitat entre els actors polítics, sindicals o socials que confronten amb el capital queda fora de tot qüestionament. Són aquests, per tant, i no altres, els elements amb els quals s’ha de construir una alternativa social i popular per la ruptura amb el règim. Una alternativa que ha d’anar més enllà de plantejaments electorals o institucionals, i que ha de suposar la consolidació d’un poder real, en tots els àmbits, que pugui enfrontar-se amb èxit i doblegar un poder decadent i reaccionari el principal objectiu és salvaguardar els interessos econòmics de la mateixa classe dirigent que ha governat Espanya des del franquisme.

La unitat externa, però, ha de ser abordada des de la unitat interna, una unitat que es forja única i exclusivament amb el debat serè, sincer i profundament democràtic – de baix a dalt – entre els militants del Partit. La confrontació de posicions polítiques, tàctiques o estratègiques, i la síntesi des de la lleialtat i el respecte a l’altre, i el compromís de defensar unitàriament en els fronts de masses les directrius decidides de manera profundament democràtica en els debats interns. Quan això últim falla, qualsevol intent d’unitat es construirà sobre fonaments de sorra.

L’eix sobre el qual ha de girar el procés de reconstrucció del Partit i la consolidació d’un Partit actiu, organitzat i implicat en el conflicte social han de ser les Agrupacions. És ahi on hi ha el gruix de la militància, és ahi on es va a entaular el contacte directe amb el poble, i és ahi on en la majoria dels casos no s’entén ni es vol entendre dels secrets dels processos en les cúpules. És ahi on resideix el mes noble de la cultura política del Partit Comunista, la cultura de l’abnegació, de l’ desinterès, de la concepció d’un model de partit i de camaraderia. Per això, dotar aquesta base militant d’organització, de formació, d’audàcia per dirigir els processos, és fonamental si volem entendre el que realment significa Reconstruir el Partit.

Totes i cadascuna de les Agrupacions del Partit Comunista han de funcionar, han de tenir vida pròpia, amb una dinàmica independent d’IU, però enfortint la tasca d’aquesta com a Moviment Polític i Social, i assegurant el compliment dels seus objectius polítics. No obstant això, no menys important és la capacitat que les Agrupacions del Partit tinguin per elaborar els seus propis anàlisis, els seus plans de treball i estratègies dintre de l’ambito local, promovent i enfortint moviments socials unitaris, així com la implicació directa en el moviment obrer. Per això, l’existència d’ Comites Locals funcionals, actius, i que totes les Agrupacions es reuneixin com a tal de manera habitual, i la formació contínua de nous i veterans militants, és fonamental si volem un partit actiu, organitzat i implicat en el conflicte social, amb camarades actuant en els diferents fronts, traslladant les directrius dels òrgans corresponents del Partit.

Si alguna cosa està cada vegada més fora de tot dubte és que les mobilitzacions permanents que se succeeixen a tot Espanya han de servir fonamentalment per crear organització, per reforçar els fronts unitaris i per anar a poc a poc reforçant el Partit Comunista amb la incorporació de nous militants comunistes. Hem d’esforçar-nos perrecuperar el valor de la militància, fent l’impossible per atreure cap a nosaltres a aturades/ts, precàries/is i totes aquelles treballadores/s que, tant dins com fora de les diferents plataformes de lluita que existeixen, estan lluitant i patint la crisi del capitalisme. També haurem d’esforçar-n per atreure cap a nosaltres a els/les professionals i intel·lectuals, persones crítiques del món de la Cultura, com un dels nostres principals actius recolzant i creant espais per a la col·laboració conjunta on desenvolupar unacultura popular, alternativa al pensament únic i al servei de la transformació social. A més, la mobilització i el conflicte han de servir per anar teixint de manera pacient però imparable, una xarxa àmplia de resistència i acció, que vagi des del local fins a l’estatal. En aquest sentit, iniciatives com la Xarxa de Solidaritat Popular, encaminades precisament a fomentar aquesta xarxa, i que en el passat van tenir la forma d’entitats com el Socors Roig, s’han d’estudiar i promogudes a tots els nivells.

A més, en la qüestió institucional i electoral hem de plantejar molt seriosament la necessitat de fomentar la posada en marxa en aquelles institucions – locals, autonòmiques o estatals -en què tinguem poder de decisió – amb majories o minories qualificades -, mecanismes participatius per a la presa de decisions, amb la posada en marxa de nous espais de decisió – mes representatius i participatius – paral · lels als existents per anar transferint-les poc a poc cada vegada més capacitat de decisió. És a dir, hem d’obrir un esvoranc a la línia de flotació de les institucions burgeses.

L’internacionalisme solidari i la resistència contra l’imperialisme passa inevitablement per la lluita contra l’imperialisme i per tendir ponts amb altres organitzacions polítiques internacionals que no acceptin les regles del joc de l’FMI, BM i la Comissió Europea, sinó que les combatin. Hem de tenir en compte també que l’acció i els plantejaments internacionals han de desenvolupar també sota una òptica geoestratègica, per la qual cosa és sens dubte incomprensible l’ critica que en determinats moments s’han fet contra països en el punt de mira de l’imperialisme i l’OTAN.

En l’acció internacional la nostra posició ha de ser la d’acceptar o fer les critiques oportunes amb la mà estesa a totes les organitzacions comunistes, revolucionàries i antiimperialistes del planeta, i reivindicar per a elles el mateix respecte que el que exigim per a la nostra.

L’internacionalisme solidari ha de ser construït també des dels barris del nostre país, a través de l’acció i colaboracion amb la poblacion immigrant des de les pròpies Agrupacions del Partit ia través de les iniciatives en què participem. En un context de crisi capitalista com l’actual, la lluita per drets fonamentals com l’habitatge, el treball, el pa, la sanitat, l’educació, etc. que afecten principalment a la classe treballadora i els sectors populars, ha de servir per a un contacte directe i l’acció comuna amb els immigrants i amb les diferents comunitats implantades a les nostres ciutats i pobles, de la mà de veïns i ciutadans del nostre país, fomentant la consciència de classe entre la població nativa i la població estrangera.

És fonamental enfortir les estructures del Partit i flexibilitzar les estructures unitàries en els fronts externs. L’agilitat i l’amplitud que han de caracteritzar els moviments són complicades de desenvolupar amb les estructures d’un partit polític. Des de fa diversos congressos dels propis documents del PCE ja recullen com l’evolució d’IU i la seva constitució amb les mateixes estructures d’un partit, van suposar un debilitament del PCE. És el cas dels documents del XVI Congrés de 2002 que recullen que «l’evolució d’IU ha suposat el debilitament del PCE per dos motius : 1) els esforços dels militants i els òrgans del Partit s’han dedicat gairebé exclusivament al projecte d’IU. 2) El manteniment d’una doble estructura ( agrupacion, assemblea, comite, consell ) obliga els camarades del PCE a redoblar la seva activitat, al mateix temps que permet la confrontació entre camarades del PCE que pertanyen a dos òrgans amb les mateixes competències territorials. En aquest context, el Partit ha estat considerat en nombroses ocasions com un instrument a través del qual accedir a una responsabilitat en l’organització d’IU, el que ha produït que lluites dins d’IU es traslladin al PCE i viceversa». Són documents de 2002. Han passat dos Congressos federals, i encara queda molt per fer, l’orientació d’IU s’ha modificat positivament, recuperant el Partit bona part de la seva posició hegemònica en el ideològic i en el polític. És per això pel que el PCE necessita encara més si cap un enfortiment de les seves estructures organitzatives a tots els nivells.

Per tant, la construcció d’un Bloc Social i Polític com aliança àmplia s’ha de fer sense que això suposi un debilitament o un retard en la necessària tasca d’enfortir l’organització del Partit. La constitució d’Esquerra Unida com Moviment Polític i Social va inevitablement lligada a l’enfortiment del Partit i al desenvolupament real dels acords de l’última Assemblea Federal d’IU. Ara bé, l’actuació dins d’EUPV ha de ser fruit del debat previ dins del Partit.

En aquest sentit, el treball dels comunistes en els diferents Moviments Socials ha de ser igualment àgil i basat en la llibertat d’ actuació que requereixen aquests moviments però sempre seguint unes directrius fonamentals del Partit i no contravenint-les. El treball als MMSS ha de servir, així mateix, per a la identificació de potencials militants del Partit, segons la seua capacitat i amb l’adequada formació, tenint present que el PCE ha de ser un partit compost única i exclusivament per comunistes.

La nostra capacitat per portar la iniciativa política està directament relacionada amb la capacitat dels nostres quadres per organitzar en l’intern i dirigir el debat polític en l’extern, sempre segons els plantejaments acordats democràticament en el nostre partit en els seus congressos. Per això, és fonamental que des de la mes petita agrupació fins el màxim òrgan del Partit, els camarades que mes capacitats hagin demostrat en la seva tasca partidària, vagin ocupant llocs de responsabilitat, segons les seves capacitats reals, més enllà de l’acció a curt termini de la lluita pels llocs, que ha de ser extirpada i substituïda per una democràcia interna radicalment revolucionària.

El PCPV – PCE, en aquest context de lluita social, ha de contribuir a orientar políticament el rebuig social contra els ajustos cap a la superació de l’actual marc polític, econòmic i institucional.

L’any 2014 ha de ser un any clau per a la reconstruccion i el rellançament del Partit per dues raons fonamentals. Una externa, per la mateixa agudització de les contradiccions del sistema i l’auge dels moviments contestataris i una altra interna, en ser un any amb sol un procés electoral de tercer nivell per a una federació i un assembleari per quan finalitzi l’any.

Una de les nostres tasques immediates és el creixement quantitatiu quant el que a la consolidacion de les agrupacions i extension organitzativa es refereix, i una altra és el creixement qualitatiu, havent de replantejar la formació de quadres, ja que els nostres dirigents han de ser solvents políticament més enllà de denunciar les injustícies del sistema i la política de retallades.

En aquest sentit cal aprofundir la formació teòrica, la formació política, la formació com a organitzadors i organitzadores, i la formació com a agitadors i agitadores. Si aconseguim aquest objectiu tindrem un Partit més sòlid, ben estructurat, ferm ideològicament i més influent.

La nostra agenda interna no la poden marcar les enquestes electorals, sinó la pròpia lluita de classes. El Partit ha de ser el cap i el nervi del conjunt del poble treballador, no hem d’oblidar que la missió històrica dels comunistes és la transformació de la societat i no centrar els nostres esforços en pensar si entrarem o no en un govern amb altres forces polítiques. En tot cas haurem de lluitar perquè la nostra aposta electoral guanyi les eleccions el 2015, sense cap tipus de complexos.

El treball estratègic del nostre partit, adreçat a resoldre la contradicció principal corresponent a aquesta fase, ha d’articular el treball dels comunistes en el terreny sindical i en els moviments socials. Convé, en aquest sentit, no confondre la necessària autonomia i independència dels moviments socials amb la coherència del treball comunista.

La nostra contribució ha d’afavorir el desenvolupament d’una política d’aliances que, fruit d’un procés continu d’acumulació de forces, permeti impulsar l’alternativa al capitalisme. La dita alternativa requereix d’un augment de la influència política del Partit.

Compaginar la lluita reivindicativa concreta per una sortida social a la crisi amb una proposta política d’avanç cap al socialisme, es plasma en la formulació d’un programa de sortida a la crisi amb el qual arribar al màxim d’unitat amb els subjectes socials de canvi en nostre país: el moviment obrer i sindical, els moviments socials, les forces de la cultura i l’esquerra transformadora.